Aquest llibre explora en clau electoral alguns aspectes que pretenen explicar, si més no reflexionar, sobre la tendéncia a l'apatia política que experimentaren els ciutadans catalans des del Sexenni Democrátic (1868-1874) i durant la Restauració borbónica (1868-1923). Una cultura cívica gestada durant la llarga transició del liberalisme polític a la democrácia que es caracteritzá entre d'altres trets per una tendéncia al tacticisme expressada en la forja d'aliances contranaturals; l'autoexclusió en la práctica d'una part significativa de l'electorat que no se sentia representada en les institucions; la percepció d'anormalitat produïda per la continuïtat de les irregularitats del vell caciquisme; la veheméncia i l'idealisme dels discursos emancipadors i dels ultracatólics; i el sectarisme vinculat a la política d'uns partits que visqueren en la inestabilitat i la precarietat institucionals. Uns llasts que no contribuïren en absolut a la cohesió, sinó a la divisió i a la gran fractura que va significar la guerra civil.
