Compromés des de molt jove a donar a conéixer les obres i els autors del seu temps, Robert Saladrigas va comenÇar el 1968 la seva col·laboració al setmanari Destino», el més prestigiós i influent dels que s'editaven a l'Espanya dels anys seixanta i setanta, amb una série d'entrevistes singulars a escriptors consagrats i joves promeses. Com recorda el mateix Saladrigas, «eren converses plantejades amb ambició de profunditat, un diáleg sense condicions, dut a terme sense pressions de temps». Llegides avui, les converses amb Salvador Espriu, Mercé Rodoreda, Joan Oliver, Clementina Arderiu, Pere Calders, Xavier Benguerel, Joan Sales, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Maria Aurélia Capmany, Tomás Garcés, Josep Maria Espinás o els aleshores escriptors joves Xavier Rubert de Ventós, Joaquim Carbó, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Jordi Coca, Guillem Frontera o Maria Antónia Oliver, entre molts d'altres, ens traslladen d'una manera intensa, profunda i molt viva, a la Catalunya dels darrers anys del franquisme, amb els seus temors i esperances, les limitacions a la llibertat d'expressió i a l'ús de la llengua catalana, la repressió de qualsevol activitat política i la consolidació d'una consciéncia cívica a favor de la democrácia i de les llibertats nacionals i individuals. De tot plegat, els escriptors n'eren molt sovint els portaveus alhora que maldaven, com qualsevol creador, per elaborar una obra personal. Neguits personals i col·lectius es barregen, doncs, en aquest volum que recupera uns testimonis de primera má i de máxima importáncia per recordar un dels períodes més transcendentals de la história recent: els anys finals d'una dictadura hostil a la cultura i la llengua catalanes.
