«Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso en deu tenir setanta-dos, i jo quaranta-vuit. Picasso és conegut en tots els països del món, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc», en francès «moi non plus». La sagaç i icònica reflexió la va pronunciar el pintor Salvador Dalà al Teatre MarÃa Guerrero de Madrid el 1951. Disset anys després, el cantant francès Serge Gainsbourg va crear la seva cançó més universal «Je t'aime moi non plus», utilitzant el cèlebre adverbi «moi non plus». Va ser una mera coincidència que Gainsbourg fes servir el mateix joc de paraules emprat pel pintor català ?
Provocadors, excèntrics, tÃmids, escatològics, reis de l'autopublicitat, l'escà ndol i el luxe, amants de la controvèrsia i creadors d'obres immortals. Les vides de Gainsbourg i Dalà quedarien unides no només per les seves coincidències artÃstiques i personals, sinó també per les trobades que van mantenir al llarg de la seva vida. La primera, l'any 1948 després que Gainsbourg gaudÃs de diverses nits de sexe apassionat amb Elisabeth Lévitzky, qui seria la seva primera esposa, en un apartament parisenc propietat de Salvador DalÃ.
A través del relat periodÃstic, Gainsbourg i DalÃ, moi non plus, Pere Francesch Rom indaga en la relació entre els dos artistes a partir d'una extensa documentació i dels testimonis, entre d'altres, del pintor i amic de Dalà Antoni Pitxot, del seu secretari Enric Sabater, de la cantant i una de les parelles de Gainsbourg Jane Birkin, del fotògraf Roberto Battistini i el periodista francès Arnaud Viviant.
